Miserables

Trobada o despedida ?

S'Embarcador de s'Alairó

    . Imatge: Reconstrucció ideal de l'Embarcador de s'Alairó. Aquarel·la Andreu Torres.

El que tenim al davant és una reconstrucció ideal de la instal·lació que en època romana hi havia al que ara és anomenat, s’Embarcador de s’Alairó, la cala abans d’arribar a Pregonda. Actualment encara es poden apreciar alguns murs molt arrasats que formen part de l’edifici.

Foto: ORFILA, M.; RITA, C.; PLANTALAMOR, Ll.; TUSET, F.

Enciclopèdia de Menorca, tom VIII: Arqueologia. Edició Obra Cultural de Menorca,

Maó: 1979. Avui dia no es veu tant bé, aquesta foto és de finals dels 70 o principis dels 80.

No és l’únic exemple d’aquest tipus d’instal·lació que hi ha a l’illa, però si el més documentat, ja que va ser excavat fa ja uns anys. Concretament, s’han definit com embarcadors els llocs de: Ses Fontanelles i/o Algairens, s’Alairó, Sanitja, Ses Salines Noves, Mago, molt probablement la Cala Sant Esteve, Cales Coves, Son Bou, San Adeodat, Son Saura i Iamo. Com alguns sabreu, alguns d’aquests llocs ja són utilitzats d’embarcadors durant l’època Talaiòtica, però en casos com el de s’Embarcador de s’Alairó són construccions fetes en plena etapa romana.

. Ses Fontanelles, al costat d’Algairens (Ciutadella). Al seu entorn es va detectar el que alguns investigadors han documentat com un forn de ceràmica amb cronologia indeterminada i restes d’àmfores i vaixella del segle I.

. Son Saura (Ciutadella), al costat de la platja amb el mateix nom, ens trobem amb restes de fonaments d’un edifici de cronologia indeterminada i ceràmica datada al segle I.

Son Bou (Alaior); al costat d’on hi ha la basílica Paleocristiana ens trobem amb una construcció peculiar, amb estructura circular que molt possiblement eren els fonaments d’un antic far, probablement romà. Al seu voltant també ens trobem amb una estructura rectangular amb paviment d’oppus signinum (“ciment”), el qual es pot datar ja que per fer-lo es trinxaven peces de ceràmica (àmfores, vaixelles en mal estat, etc.) i en aquest s’han trobat fragments d’àmfora laietana dels segle I-II. Cal mencionar que alguns autors creuen que hi ha estructures que actualment es troben sota l’aigua.

. San Adeodat (es Migjorn), al costat de la platja amb el mateix nom es varen trobar ceràmiques de vaixella, en superfície, del segle I.

El que es pot veure a partir dels fonaments  i de la planta de l’edifici és una construcció rectangular (magatzem) i una possible torre de planta gairebé quadrada adossada a ella. La seva utilització s’ha datat entre l’any 50 i el 150. A partir de les restes arqueològiques sembla que ens trobem davant un magatzem de productes comercials que en moments ocasionals podia tenir la funció de residència a la gent encarregada d’aquest comerç. Es varen documentar un gran nombre de restes òssies de mamífers domèstics i closques de mol·luscs marins que il·lustren en gran part la dieta dels habitants. A part d’això, l’inventari d’elements ceràmics és força interessant; ens trobem amb restes de materials de construcció com tegulae, imbrices, signina, calç, etc.; i sobretot un context ceràmic que ens permet situar aquest enclau dins una cronologia precisa. Es tracta majoritàriament d’àmfores, procedents d’Eivissa com la PE-25 i de la Laietana ( zona de Tarragona) Dressel 2/4, però alhora també es documenta un conjunt de materials de vaixella i taula de tipologies Sud-gàliques, Hispàniques, Sigil·lata Clara A antiga i diverses formes de Comuna i de Cuina Africana.

Fora de l’àmbit ceràmic cal mencionar diversos claus de ferro, però sobretot dues monedes de bronze que ens ajuden a concretar part de la cronologia (un Sesterci d’Adrià, de l’any 117 i un Dupondius   de Domicià) i el més impressionant, un dipòsit de plaquetes de marbre trobades a la zona del magatzem, procedents de diversos llocs com Paros, Eubea, Marmara, Affyon, etc. Segons alguns autors es tractaria de part d’un programa ornamental que va ser abandonat en aquest lloc a mitjans segle II (Nicolas; 2003). Una de les dades interessants que ens proporcionen aquests tipus d’instal·lacions, juntament amb els derelictes que hi ha al voltant de les costes, són les rutes comercials que hi havia a l’antiguitat i la intensitat del comerç que hi havia – molt més del que la gent s’imagina-.

A través de les restes trobades a l’embarcador de s’Alairò podem dir que hi ha productes que van d’una punta a l’altra del Mediterrani. Ens trobem amb les veïnes produccions d’Ebusus (Eivissa), àmfores produïdes al sud est de Catalunya, ceràmica de taula provinent del sud de França, Hispania i nord d’Àfrica i el que mencionàvem, peces de marbre provinents de regions tant llunyanes com Turquia i l’est de Grècia.

Com es pot deduir de les restes documentades fins avui, la majoria d’aquestes estructures portuàries es varen desenvolupar al llarg del primer segle de la nostra era; moment en què Menorca, en concret, i les Balears, en general, tenen el seu moment d’esplendor que perdurarà fins gairebé el segle III. L’objectiu d’aquestes instal·lacions era principalment servir de lloc de resguard pels vaixells que feien grans rutes pel Mediterrani Occidental. Aprofitant l’aturada part dels productes que portaven aquests mercaders eren comerciats a l’illa. Concretament, sembla que aquest embarcadors servien per abastir els habitants que seguien vivint en els poblats talaiòtics i les possibles estructures agràries de nova planta romana.

Dic això perquè que els registres ceràmics dels poblats talaiòtics són molt similars als que ens trobem en aquests embarcadors; i una segona raó per creure que aquestes instal·lacions – controlades per romans – abastien l’interior de l’illa, és que a les dues ciutats importants de l’illa, Iamo i Mago, hi havia dos bons ports on devien arribar les mercaderies que abastien les dues urbs –cal pensar que a través de les dues ciutats també hi havia una línia de comerç terrestre cap a l’interior de l’illa (el miliari trobat als voltants d’Alaior indica la presència d’almenys una via romana principal que unia Iamo i Mago).

No se quanta gent que va a Pregonda sap que quant va cap allà, passa per davant d’aquest bocí d’història de Menorca, si us he pogut sorprendre, estic content.

Bibliografia.

ORFILA, M.; RITA, C.; PLANTALAMOR, Ll.; TUSET, F

Enciclopèdia de Menorca, tom VIII: Arqueologia. Edició Obra Cultural de Menorca,

Maó: 1979. (He de comentar que el tom d’arqueologia de l’enciclopèdia de Menorca, com podeu veure, és de l’any 1979 i per tant està força desfassat; tot i que hi ha coses molt interessants, hi manquen els resultats de moltes excavacions que mostren un panorama més complet de la cultura talaiòtica i el procés de romanització).

NICOLAS, J.C. Romanización de Menorca. A Mascaró, J. Geografía e

Historia de Menorca. Ciutadella: Editorial. 1983. tom IV, Ciutadella.

NICOLAS, J.C. Els primers segles de l'ocupació romana de l'illa de

Menorca: continuïtats i ruptures en l'àmbit rural. Dins Revista Mayurqa. 2003, nº 29,

pàgines 111-128.

 

D'esquenes

Ses meues botes

Taula de Talatí de Dalt

Aixovar Funerari Binipati Nou (Ciutadella)

Aixovar Funerari de la Naveta de Binipati Nou (Ciutadella).

Tot i que les navetes d’enterrament tenen el seu origen en el final de la cultura Pretalaiòtica, els elements ceràmics i metal·lúrgics d’aquest aixovar, corresponen, tipològicament als inicis de la cultura Talaiòtica. Com apunta Fernandez-Miranda en un dels seus articles, aquest cas no és gens estrany, ja que en la majoria de navetes s’ha pogut documentar una major presència d’elements talaiòtics que pretalaiòtics.  Aquest tipus de Construcció s’originen en el final de la cultura Pretalaiòtica; alguns investigadors han volgut veure una relació entre les construccions funeràries (navetes d’enterrament) i les construccions d’hàbitat (navetes d’habitació); es podria interpretar que el fet de ser enterrat en una construcció similar a on vivia el difunt durant la seva vida, podia ser una mostra patent de la idea de continuïtat de la vida que tenien els habitants de l’illa després de la mort. Les navetes són construccions de caràcter col·lectiu, és a dir es construïen amb l’esforç de la petita comunitat que després seria dipositada allí, ja que sembla que es tracta de llocs d’enterrament secundari, tot i que hi ha alguns exemplars on es podria interpretar que hi hauria hagut enterraments primaris.

Les navetes d’enterrament varen ser utilitzades fins els segles VIII – VII aC., quan varen ser substituïdes per les necròpolis de coves artificials com ara la de Cales Coves; Aquest canvi no té efectes simplement en l’element espaial, sinó que té com a conseqüència un canvi en els rituals i en els aixovars. Ens trobem, per tant, amb un canvi dels materials ceràmics, metal·lúrgics, etc. Cal tenir present, que alhora, les navetes conviuen amb altres tipus de llocs d’enterrament, com poden ser els dolmens (Ses Roques Llises) o les coves naturals amb tancament ciclopi (Cova d’es Càrritx) – intentaré fer una nova entrada per explicar aquests casos.

El tipus de ceràmica que es representa en el dibuix semblen correspondre a les mateixes tipologies que s’han pogut documentar en les excavacions de la Cova d’es Carritx (Ferreries) i que han sigut classificades per l’equip d’arqueòlegs que hi varen intervenir. Segons aquesta classificació, les ceràmiques que tenim representades corresponen a les tipologies Tipus 5, Tipus 4 (Classificació extreta de: Llull, 1999) que cronològicament es situen en els inicis de la cultura talaiòtica (1100 – 800 aC. ).

 Pel que sembla aquests objectes ceràmics no representaven l’aixovar del difunt, sinó que tenien més a veure amb les funcions de tractament del difunt i dels rituals que es podien produir en el lloc. El tema de la mort en època talaiòtica encara se’ns escapa una mica, però es pot intuir que aquests recipients podien contenir alguna espècie de líquid, olis, aromes, etc.

A part de la ceràmica la resta de l’aixovar present dins la naveta va proporcionar informació prou important per conèixer alguns aspectes del tractament dels morts i de la seva vida quotidiana (vestimenta). El primer element a analitzar són els braçalets de bronze, que segurament portaven en vida i els quals eren un element indispensable en la disposició del difunt. Seguint amb la metal·lúrgia, també es varen documentar unes peces de bronze bicòniques, la funció de les quals és totalment desconeguda. I per últim ens trobem amb els elements fabricats en os; es tracta dels botons de perforació en “V”. Es tracta d’un dels pocs elements de la vestimenta dels habitants talaiòtics que ens ha arribat i ens indica que a l’hora de dipositar el difunt a dins la naveta o cova estaven vestits.

Per seguir coneixent els rituals funeraris de la cultura talaiòtica, properament realitzaré una nova entrada parlant de la Cova d’es Càrritx i la Cova d’es Pas on s’han documentat elements molt interessants pel coneixement del món dels morts en la cultura Talaiòtica.

Converse.

Primer Dibuix!!!

 

Aquarel·la. (Andreu 2013)